Ara que encara estem començant a assumir que la crisi és forta i , com deia algú , que si veiem una llum al final del túnel no és el final sinó un tren que ve de cara; és un bon moment per fer una predicció : això tornarà a passar.
Tornarà a passar doncs si la memòria és feble, la memòria financera quasi no existeix. “El món de les finances, com bé diu Galbraith, aclama la invenció de la roda un i altre cop i sovint amb versions una mica més inestables que l’anterior”.
Al 1929 algú es va adonar que les accions dels ferrocarrils de Montana que havia comprat i amb les quals molts havien fet diners feien referència a un ferrocarril que ni tan sols existia. Altres van entendre a la seva pròpia pell perquè aquells “bons” al 10% amb que tants diners podia haver guanyat es deien “bons deixalla” i que aquelles empreses tecnològiques que tant s’enfilaven a la borsa i amb les quals havien tocat quasi el cel, els portaven a l’ infern de les pèrdues més escandaloses.
I ara , finalment, l’últim geni financer va semblar que havia trobat la pedra filosofal : es deia titulació . Amb això aconseguien convertir en títols negociables, els préstecs hipotecaris i fer-los desaparèixer del balanç dels bancs fent endós de drets i obligacions a altres inversors institucionals . La cosa hagués pogut funcionar, sinó fos que....
Varen donar un préstec al Sr Pepet que amb un sou de 1200€ al mes mantenia tres fills i la dona, per comprar una
Amb els 60000€ de marge en Pepet era l’home més feliç del món, ja podia pagar els dos primer anys i , fins i tot , anar de vacances i comprar un cotxe nou. Mai havia vist tants diners junts !!! Era la felicitat efímera del que els experts anomenen 2+28. Els dos primers anys de préstec es paguen bé , el problema són els 28 anys restants.
Dos anys passen ràpid i , a més a més , els tipus d’interès han pujat . En Pepet ha perdut el somriure. Ja no li queda efectiu. El cotxe, les vacances, les reparacions de la casa, aquell negoci que no va rutllar i aquest tipus que no para de pujar, ... És igual , ja li van dir : “si no pots pagar hauràs de vendre però tot i així guanyaràs una bona picossada”.
Això de vendre és un dir ...Ara resulta que no hi forma de vendre la casa i , a més a més , algú li ha dit que si la pot vendre com a molt li donaran 100000€. Si ell va pagar-ne 400000 i gairebé ho deu tot, no hi ha sortida està atrapat. Demà tornarà les claus al banc. Per sort encara ha trobat un pis de lloguer, això si un lloguer més car, com no hi ha mercat de compra venda els lloguers estan pujant. Sembla un acudit dolent.
Però el suplici del Pepet encara no ha acabat. Ara resulta que hi ha molta gent com ell que no pot pagar. Els bancs tenen problemes i han retallat una cosa que en diuen línies de crèdit, més concretament han retallat el crèdit a l’empresa on treballa en Pepet. Aquest matí en Pepet ha rebut un sobre amb una carta ; parla d’una cosa que en diuen ERO i li fan saber que de moment es quedi a casa que la feina va malament, quan les coses millorin diuen que li faran saber.
Tampoc serveix de res lamentar-se... En Pepet és un home de recursos, quan arriba a casa, fa quatre números i com que no veu com tirar endavant, recorda vagament una cosa que en deien estat del benestar i truca a l’assistent social per demanar ajut.
A l’Ajuntament el rep cordialment una noia molt amable que li parla de les dificultats de finançament municipal, de la caiguda de la construcció, d’una cosa que es diu subprime i d’altres coses que en Pepet escolta distant doncs ja comença a entendre que tampoc aquí l’ajudaran. Amb un somriure espectacular, li acaben dient el que es temia, no poden fer-hi res no tenen recursos per ajudar en Pepet.
Desorientat, para a fer un tallat. Al bar hi ha un televisor on un senyor amb corbata explica seriosament que han aconseguit el consens que cal ajudar als bancs a recuperar la confiança amb els altres bancs i sanejar el seu actiu i que per això l’estat els hi donarà en préstec , una quantitat que pel Pepet és simplement astronòmica. No entén res deuen parlar d’una altra cosa.
En Pepet només coneix un banc . És el que sense cap anàlisi de risc rigorós li va donar un préstec de 460000€, que a més a més va acceptar com a garantia hipotecària del préstec una casa que a tot estirar valia 100000€, encara que algun perit fins abans d’ahir , optimista i generós , la va valorar en 500000.
Hores d’ara en Pepet ho té clar : els perdedors són sempre els mateixos. El sistema bancari es sanejarà i es tornarà a preparar per l’arribada d’un nou mesies de les finances, que inventi un nou mecanisme, per fer com sempre i vendre fum.
Hi ha on buscar; accions de trens que no existeixen, “bons deixalles”, subprimes, mecanismes que permeten un engany temporal, un engany que fa molt més rics als qui ja son rics. El problema de sempre és l’avarícia, la febre d’or, la cobdícia desmesurada d’un sistema financer que no vol aprendre dels errors que manipula les expectatives de la gent i genera de nou una allau de misèria.
Economista, Professor direcció empreses (UVIC)
.jpg)
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada